Per una alimentació bona, neta, justa i sense transgènics

Som lo que Sembrem i la força dels noms

Gerard Batalla i Tàsies, membre de Som lo que Sembrem.

ARTICLE REALITZAT PER AL PRÒXIM NÚMERO DE LA REVISTA AGROCULTURA

Fa dos mesos, un pagès de ‘Som lo que Sembrem’ deixava el mercat de Lleida i es plantava al Ple del Parlament de Catalunya per donar-hi una immensa lliçó sobre Transgènics i algunes coses més. Després d’un estiu tant calent, aquesta és la imatge que vull conservar i la que més em suggereix. Molt lluny queda aquell moviment absorbit per les campanyes antirepressives i en bancarrota social que, per allà al setembre de 2007, celebrava la enèsima assemblea de convençuts.

Amb furgoneta, cap al Parlament

Tot va començar sense grans reflexions quan el Carles, aprofitant el viatge a Mercabarna, passà pel Parlament i preguntà per la senyoreta Inicitavia Legislativa i Popular, també coneguda com a ILP. Amb els números rojos del Judici del Pàmies, noves contaminacions al damunt i les costelles adobades de l’últim encontre amb els mossos, hagués estat més fàcil descarregar la furgoneta i tornar per la carretera del victimisme i la marginalitat. Per sort nostra, no va ser així i el poder dels petits gestos espontanis es va manifestar.

Oberta la via, calia un espaiós vehicle per un viatge que sincerament no sabíem on ens portaria. Tampoc no ens importava massa, sempre i quan ens allunyés una mica d’aquell panorama gens engrescador on ens havíem instal•lat. Ara, veiem que hem arribat a punts impensats gràcies a la força d’unes paraules que han atret l’optimisme i ens han dut del ‘No al Transvasament’ a ‘Lo riu és vida’ i pendents d’una Nova (i fèrtil) Cultura de l’Aigua.

Més que una plataforma

Ningú més podrà dir que l’oposició als aliments transgènics és una realitat minoritària a Catalunya: 106.000 persones recolzant la ILP; 1.000 d’elles participant-hi activament; més de 60 municipis i 4 comarques en contra dels transgènics i 5.000 persones fins a les portes del Parlament exigint ‘ Salut, Democràcia i Bons Aliments’. Són xifres que fan objectiu el posicionament d’un poble català que amb claredat convergeix amb la majoria de societats i governs de la Unió Europea.

El miler d’actes informatius realitzats tampoc semblen poca cosa i suposen un dels esforços de sensibilització més grans dels últims anys a casa nostra. Una feina totalment voluntària i d’elevat contrast amb el silenci de la comunitat científica, governs i mitjans de comunicació.

Deixant de banda el seu final, la ILP ha permès sortir dels cercles de sempre amb una proposta de treball que es movia en lo concret i facilitava la participació de tothom. Gràcies a això, hem connectat amb una àmplia sensibilitat que sabíem existent i, més important encara, hem arribat a una mobilització territorial que ja voldrien moltes organitzacions.

I per si no fos prou, tota aquesta caravana s’ha mogut amb la única gasolina de l’autogestió, arribant a cobrir un pressupost de varies desenes de milers d’euros, sufragant els deutes d’etapes anteriors i encara generant una petita caixa de resistència pel futur.

Però més enllà de tot això, ‘Som lo que Sembrem’ ha relacionat irreversiblement les demandes de nous models per l’Agricultura, l’Alimentació i la Salut. Poques frases abans d’aquesta han reunit una pluralitat tant extensa: des dels fogons als terrossos, dels magatzems als rebostos, de les aules als despatxos, del dispensari al consistori…un nou subjecte col•lectiu bastant més contagiós que la Grip; una autocaravana que desbordà les estructures representatives, posant en dificultats serioses als qui ostenten el poder, mostrant-los tal com són, a pesar de coincidir en el temps amb el Barça de Guardiola.

Tot no és pot tindre

‘Al meu entendre, els transgènics en l’alimentació no són una bona idea i la política d’investigació ha d’estar d’acord amb la voluntat de la societat a la que teòricament vol beneficiar” deia un dels acadèmics que s’ha mullat amb ‘Som lo que Sembrem’. Això mateix és compartit al nostre país per un gran nombre de tècnics, funcionaris i científics que no hem tingut el plaer de conèixer encara i que resulten imprescindibles per inundar governs i parlaments. Metges i poetes, filòsofs i economistes…. per guanyar la batalla ens calen compromisos amb aquesta realitat emergent, mitjançant un nou discurs dedicat al futur de la nostra terra i els seus aliments.

I a manca d’aquestes veus, el març passat, celebràvem al mateix cor de la bèstia les primeres Jornades Internacionals sobre OGM. Científics europeus de primera línia, assessors estatals en matèria de transgènics, representants de regions lliures i del món associatiu, van emplenar l’auditori del CSIC, al mateix centre de Barcelona. Segurament, ha estat un dels pocs moments en els que hem sabut apropar-nos als qui comparteixen els nostres objectius des d’Europa. Possiblement, calgui millorar la comunicació exterior, i aprofitar l’interès que desperta el nostre gran laboratori a camp obert per demanar una mica d’ajuda. Més encara, quan a l’Estat només s’avista un grup sense imaginació i perdut en les grans organitzacions que no ha vist en ‘Som lo que Sembrem’ una oportunitat.

Lo virus

Després de les calorades, torna a ser un bon moment perquè ens assosseguem, reconsiderem fites i entrebancs, i incubem un nou virus per l’hivern vinent. Personalment, he començat a buscar en les meves notes sense trobar-hi rastre de derrotes ni cansaments. Tot el contrari, em quedo convenciment d’haver descobert un terreny abonat on les preocupacions per la salut, l’alimentació i el territori coincideixen amb la tradició d’un poble que no es conforma amb delegar i votar cada quatre anys.

Sospito que és per la via de la participació i totes les seves formes possibles que podrem avançar cap als nostres objectius, sense perdre res pel camí i augmentant les contradiccions de les organitzacions representatives. Insistint, com a Suïssa, fins a doblegar un equilibri més feble del que ens pensem.

I parlant de doblegar, valdria la pena obrir la porta d’una vegada els forts vents que bufen des de Europa, reincidint en les invitacions a la comunitat científica, política i social, per fer més i més visible l’error històric que comet aquest país.

Molt probablement però, els transgènics seguiran l’any vinent a Catalunya i amb ells les contaminacions. Sense que una cosa tregui l’altra, caldrà plantejar-se si acceptem la clara invitació de Govern i Parlament per iniciar la via judicial i reobrir la desobediència civil. En els dos casos, s’haurà d’afinar prou bé per tal de posar en més dificultats als pro-transgènics que no pas a nosaltres mateixos.

Siguin quines siguin les mutacions més adients, el secret de tot plegat continuarà sent el sentit comú, les moltes raons que ens acompanyen i, sobretot, la capacitat de creure en els nostres actes més que no en les profecies.

Del que tinc menys dubtes és de la força de ‘Som lo que Sembrem’, una dinàmica positiva que ens ha sorprès a tots plegats i que, ni que volguéssim, podríem aturar. Amb ella, hem fet un passet més, de la negació dels transgènics cap a l’afirmació d’una nova manera, on l’alimentació és el punt d’encontre entre salut, cultura i territori. Seria una llàstima no continuar amb aquest espai on, més enllà de les nostres ocupacions quotidianes, ens puguem trobar per actuar col•lectivament. Alguns, hem diluït les nostres associacions de partida en ‘Som lo que Sembrem’ i estem disposats a continuar-ho fent per consolidar un moviment transversal, arrelat al territori i lleugerament organitzat.

Reflexions sobre Som lo que Sembrem

Alexis Inglada, membre de Som Lo Que Sembrem. Setembre 09.

L’hivern del 2008 la gent d’Assemblea Pagesa vam proposar una ILP per una Catalunya lliure de transgènics. Aquesta idea va comptar amb el suport d’un ampli espectre de la societat civil. El més interessant, però, és que va iniciar-se un moviment social que prenia cos al territori a base de participació directa i que s’ha convertit en el que avui coneixem per SLQS.

Però el juliol del 2009 la majoria parlamentària de PSC, CIU i PP va carregar-se el debat polític sobre transgènics que havíem reclamat més de 105.000 signatures. Ara sense un objectiu concret al nostre abast patim la indecisió pel futur de Som Lo Que Sembrem.

Començo aquesta reflexió tornant als orígens d’aquesta aventura col•lectiva. Quan un grup de menys de 10 persones vam imaginar la possibilitat d’emprendre una iniciativa forta sobre transgènics. La pagesia no podia resoldre aquesta problemàtica tota sola (representem menys del 2% de la població activa ocupada) per tant necessitàvem involucrar altres sectors socials. Ens calia provocar aquesta implicació anant a explorar el territori i fent arribar un missatge engrescador. No teníem cap estratègia predeterminada ens vam deixar dur per impressions. I quan algun moviment va semblar-nos que despertava vam procurar construir un espai comú on tothom pogués sentir-se identificat.

Recordo que fa dos anys enrere la lluita contra els transgènics passava per un moment delicat. Acabàvem de patir el judici del company Josep Pamies agafat de cap de turc pel seu lideratge en les protestes antitransgèniques fetes des de l’Assemblea Pagesa. Aquell judici fou una dura experiència per nosaltres. Estàvem acostumats a utilitzar formes d’acció directa (com ara ocupacions d’edificis institucionals) en petits escamots ven compenetrats sense haver patit, fins llavors, represàlies judicials. A favor nostre jugava sempre l’encant que desperta en l’opinió pública qualsevol protesta pagesa. La lluita als transgènics, en aquell moment de solitud, significava fer-se veure com a grup de pressió i fer arribar als mitjans d’informació una nova problemàtica agrària que afectava a la pagesia ecològica en forma de contaminacions genètiques.

Com a bons coneixedors de la realitat del camp també sabíem que els transgènics seria un tema molest per les organitzacions agràries. Aquesta qüestió ja posava en evidència massa contradiccions internes del model agroalimentari dominant com per a prendre-hi part activa. Per elles era molt millor restar-ne al marge, jugar amb intel•ligència a l’ambigüitat i fer-nos passar a nosaltres per una colla de visionaris oportunistes allunyats dels problemes reals. En un obrir i tancar d’ulls varem passar de ser considerats uns pagesos romàntics a que ens pengessin l’etiqueta de radicals i antisistema. Tota una novetat pels qui venim de poble.

Però en Pamies (a qui convé anomenar, perquè les lluites no s’escriuen des de l’anonimat) ens va donar la seva particular lliçó als de poble de com s’afronta un moment difícil a la vida: plantant-li cara i sense arrugar-se.

Tinc clar que la idea de la ILP no va ser cap xamba. Va ser conseqüència del que vam viure en aquella etapa. Vam adoptar una actitud valenta. Vam connectar amb altres persones conscienciades i els vam transmetre il•lusió. Poc després va produir-se l’impensable mesos enrere: el llançament d’un moviment arreu del territori.

Em sembla extraordinària la diversitat que s’ha identificat amb el treball de Som lo Que Sembrem. A Catalunya si que hem passat de dir que volem aglutinar gent diferent i provinent de territoris allunyats, a fer-ho a la pràctica. Ja sé que no ha estat una organització modèlica, podem atribuir-nos una pila de defectes. Però el més important és que hem treballat junts. Aquesta unió des de la diversitat, ni que sigui tímida, ens ha permès situar la problemàtica dels transgènics dins una perspectiva múltiple: agroalimentària, de salut i democràcia. Tota una novetat.

Aquell lema “Salut, democràcia i bons aliments” l’hem sentit viu dins nostre cada cop que per exemple algú de nosaltres ha hagut d’explicar-se en una xerrada. El discurs de SLQS no ha estat escrit formalment, però cadascun dels membres que la integren des de la seva llibertat individual l’han argumentat amb molta intel•ligència.

Des del principi els protransgènics ens han volgut collar en el camp científic però nosaltres, la gent del poble hem abordat de manera planera el debat sobre models agroalimentaris antagònics, el de la salut de les persones i del medi, o sobre la desfeta democràtica que signifiquen els transgènics amb drets vulnerats i el control absolut d’allò que sembrem i mengem. Molta gent s’ha identificat amb aquest discurs, l’ha sentit proper i això ha estat un gran encert. Totes les enquestes d’opinió fetes darrerament a Catalunya sobre transgènics manifesten el rebutg majoritari de la societat.

SLQS ha estat una escola de formació. La més viva de totes. Hem après fent les coses i no llegint-les d’un manual. La necessitat que hem tingut durant quatre mesos de sumar recolzaments en forma de signatures per trencar l’aïllament social d’aquesta lluita ens va portar a realitzar actes locals pel territori. És com si ens haguéssim autoconvençut, obligats pel treball de la ILP, que calia sortir de l’òrbita dels coneguts de sempre i de la bombolla d’accions simbòliques per connectar directament amb la societat. També amb aquells que no coneixien les nostres idees o senzillament no les comparteixen.

Torneu a ficar-hi tots els matisos que vulgueu, però cal que siguem conscients del gran compromís que hem adquirit després de la ILP amb la societat.

Ja no estem en l’etapa d’una lluita desconeguda i minoritària. Tampoc marginal. Ara hi ha més gent que estan pendents del què diem, i sobre tot del que fem, la qual cosa ens obliga a intentar novament donar una resposta col•lectiva.

Després de la puntada dels polítics, tornar-se alçar amb una actitud valenta i marcar una estratègia feta des d’aquí Catalunya, que s’adeqüi a les nostres condicions concretes i de l’entorn que trepitgem.

Assumim també que no hi ha forma de dur a la pràctica cap objectiu, sigui quin sigui, confiant en una actitud feble, amb una organització que tiba a estones. Un moviment social no pot viure per les sigles sinó de la seva incidència directa en el territori. Hem de saber utilitzar la nostra capacitat de mobilització ja sigui a nivell local, comarcal o nacional. Tots aquests nivells de mobilització són necessaris i permeten una participació més nombrosa de persones.

Aquesta organització mínima s’hauria de desplegar amb urgència, primer per tenir una visió de país amb voluntat transformadora i després per solidaritat cap a companys encara dispersos però que comparteixen les nostres idees. Les mancances que hem tingut a nivell organitzatiu amb un objectiu com la ILP, han de servir-nos ara per adonar-nos de la importància d’un mínim de coordinació. Amb ella podem posar en comú l’experiència que ens dóna la pràctica local i fer l’anàlisi intern sobre tot allò que fem quan ens calgui per poder avançar amb una major coherència.

No podem anar a remolc de lluites antitransgèniques internacionals o de campanyes peninsulars inventades sobre el paper amb el desconeixement del nostre país. No podem conformar-nos en enviar pregoners per Europa en trobades internacionals a passejar-se com a portaveus d’un teòric moviment català, sense tenir-hi rés a aportar i sense un mimin de capacitat mobilitzadora a casa nostra.

Que ningú em malinterpreti. No menyspreo aquesta lluita global. També és urgent treballar per formar-ne part activa, per tenir una visió àmplia de la problemàtica, per conèixer formes d’acció diverses i per transmetre la situació de Catalunya. El que em sembla absurd és anar-hi a fer número i que gent desde fora absolutament allunyada de la situació que vivim s’inventin una estratègia de lluita ideal que serveix per a qualsevol lloc. Això és anar a cobrir l’expedient.

Sovint parlem de Catalunya perquè entre altres coses en relació als transgènics tenim un munt de particularitats:

– Perquè hem fet una acció política forta (com poques s´han produït per europa) que ha dut al Parlament un debat que no pensava ni tant sols obrir i que s’ha tancat en fals, amb una puntada de peu a la democràcia participativa.

– Perquè som la Nació d’Europa on més transgènics es cultiva i un laboratori a camp obert on les multinacionals han abocat quantitats indecents de diners. Aquesta situació provoca un conflicte viu en el sector agrari controlat per les agroindústries.

– Perquè som un país amb una metròpolis com Barcelona on s’han disparat el sorgiment de les cooperatives de consum i on les possibilitats de creixement d’un moviment social crític contra els transgènics són immenses.

– Perquè som un país amb un teixit social molt ric que arriba a tot el territori amb qui podem connectar.

Després del que vam viure a les portes del Parlament només ens queda empènyer cap endavant aquest moviment, que després de dos anys es fa difícil d’ignorar.

Alexis Inglada, membre de Som Lo Que Sembrem. Setembre 09.